Calla, ànima cansada de gaudir
i de sofrir (a l’una cosa i a l’altra vas
resignada).
Cap veu teua no sent si escolte:
ni d’enyorança per la miserable
joventut, ni d’ira o d’esperança,
ni tampoc de tedi.
Jaus com
el cos, emmudida, tota plena
d’una resignació desesperada.
No ens sorprendríem,
no és cert, ànima meua, si el cor
s’aturàs, si suspès es quedàs
l’alè...
En canvi, caminem,
caminem tu i jo com somnàmbuls,
i els arbres són arbres, les cases
són cases, les dones
que passen són dones, i tot és allò
que és, només allò que és.
La successió de joia i de dolor
no ens toca. Ha perdut la veu
la sirena del món, i el món és un gran
desert.
En el desert
amb ulls eixuts jo em contemple.
Traducció de Marc Granell
«Tres poemes de Camillo Sbarbaro», Diàfora, 8, 2000
****
A vegades, mentre camine sol al sol
i mire amb els meus ulls clars el món
on tot se m’apareix com a fratern,
l’aire, la llum, el bri d’herba, l’insecte,
un gel sobtat al cor m’assalta.
Un cec em sembla ser, assegut
a la vora d’un riu immens.
A sota flueixen les aigües turbulentes,
però ell no les veu: el poc sol
pren feliç. I si li arriba
a vegades remor d’aigües, la creu
zum-zum enganyós de l’oïda.
Perquè em sembla, en viure aquesta
pobra vida meua, una altra frisar-ne
com en el somni, i que aqueix somni siga
la meua vida present.
com un defalliment llavors m’agafa,
una aprensió pueril.
M’assec
tot sol en el marge del camí,
mire el míser, estret món meu
i acarone amb mà tremolosa l’herba.
****
Pare, encara que tu no fosses el meu
pare, encara que fosses per a mi un estrany,
per tu mateix igualment t’estimaria.
Car em recorde d’un matí d’hivern
en què la primera viola en la paret
d’enfront descobrires des de la teua finestra
i ens en donares la nova content.
Després, l’escala de fusta treta al muscle,
de casa isqueres i a la paret la recolzares.
Nosaltres, menuts, estàvem en la finestra.
I d’aquella altra volta em recorde
en què la meua germana encara petita
per la casa perseguies amenaçant
(la cabuda havia fet no sé què).
Però en agafar-la, com que xisclava
de por, et mancava el coratge:
puix t’havies vist perseguir la teua
petita filla, i tota espantada
tu vacil•lant l’atreies al pit,
i amb carícies entre els teus braços
l’embolcallaves com per defensar-la
d’aquell malvat que era el tu d’abans.
Pare, encara que tu no fosses el meu
pare, encara que fosses per a mi un estrany,
entre tots els homes jo moltíssim,
pel teu cor infant, t’estimaria.